Relats.

EL TRANSPORTISTA

DE NOIES

Júpiter a la casa dotze em dona absoluta protecció, inclòs davant d’un atac nuclear sota un elevat nivell de radioactivitat seria dels que sobreviurien, junt amb els escarabats, el ratolins i altres bestioles del costat fosc. Jo també sovint em moc pel costat fosc, per una part sento una atracció fatal per l’obscurí i per  l’altre rebutjo amb neguit el seu contingut, és com si un antiquíssim lligam em relacionés amb ell i els seus antres i deixebles.

                                                                                                                      Aquí dalt d’aquest arbre puc observar amb deteniment que els hi passa a les noies de la carretera quan fan la seva feina.

He après a passar desapercebut davant qualsevol circumstància; quan vull, fiuuu..., m’esfumo i flueixo, arduós, com un versemblant ectoplasma transfigurat en esquirol.

També practico la costum, expandida molt entre els xofers, de mirar-les de reüll, inevitable distracció típica, àdhuc que jo tinc el vici afegit d’anar-hi a veure-les, a mirar-les més a prop per no perden detall de les seves arts amatòries; tot sovint, essent com un voyeur,  però sense males intencions.

Les veus em diuen que sóc pur, que sóc una entitat primigènia.

 Veritablement jo sóc el seu àngel protector i tinc com altres serafins quelcom d’extravagants facultats; per exemple, a més de desaparèixer puc fer l’estàtua hores i hores, dies i nits senceres sense moure’m per a res, sense necessitats. Crec inclòs que el meu sistema neurovegetatiu, és com si es paralitzes, millor diríem que entro en un estat de somnolència de nivell alfa integral i el meu cervell cau en una concloent letargia; encara que sempre vigilant, sempre vigilant, seeeempre vigilaaaant...

Elles estan tranquil·les amb mi, ja s’hi han acostumat a la meva presència, m’ha anomenen el seu petit gnòmon valent, hi sobretot se senten amarades i cuidades per algú; feia molt de temps que no ho sentien pas això, per algunes és inclòs un sentiment desconegut i nou.

Avui m’han tirat les cartes, es diu Llum de Lluna, hi també m’ha llegit la mà, és la filla del cap dels gitanos que viuen a la vora del Tordera, just on  aboca la riera d´ Arbúcies. L’hi he notat certa intranquil·litat als seus grans i obscurs ulls, que com perles a la nit reflecteixen sempre un misteriós encant, també el seu somriure momentàniament s’ha fos, com si l’ombra d’un ocell profètic hagués interferit en la meva encantada visió del seu rostre d’una bellesa quasi mítica. A la fi de la sessió, com si s’ho digués a si mateixa, m’ha dit intentant dissimular el seu encís:

- Tot va bé, tot va bé..., però vigila doncs vindran canvis importants per tothom, hi hem de cuidar-nos; marxar de les valls, viure a les muntanyes..., que curiós, que curiós...

.....................................................................................................

El principi aquestes paraules van confondre’m bastant, no encaixaven, per moltes voltes que li donés, amb les meves expectatives vers un futur victoriós del Bé. A la meva missió no es contemplava en cap moment un “marxar de les valls i viure a les muntanyes”, no hi trobava sentit entre les múltiples dades que anava compilant sobre el meu destí, i per molt que observés els estels i les seves triangulacions, configuracions, anagrames i entelèquies no hi trobava cap tipus de significació rellevant dins el meu provenir.

Abans no, però ara potser que si...

 Les orelles m`han xiulat i això és un senyal de que tard o d`hora m’han de donar instruccions. Les veus em truquen sempre abans de posar-se en contacte amb mi, i en aquest cas sospito, pel to, que l’assumpte és especialment seriós.

Cada cop em sento millor aquí dalt del roure com un ocell més, observant els estels a la nit, i quan si posa la tarda, a la Nadija, extremadament sensual, movent-se sinuosa, a poc a poc, d’una banda a l’altra del camí, insinuant-se descarada, sobretot als camioners.

Ella com les altres s’han acostumat a la meva presència, inclòs mentrestant executen amb diligència la seva feina. Ara totes prefereixen que hi sigui, per seguretat, i és quelcom vaig iniciar aquesta missió ja he tingut que intervenir varies vegades; algunes sense el desitjat èxit.

L’any passat per aquestes dades vaig ensopegar amb un macarró que agredia brutalment a una de les noies; es deia Cassandra i va morir als meus braços, no vaig arribar-hi a temps. L’assassí, inhumà deixeble del “Gran Satanàs”, la va estrangular durant la violenta fornicació:

“Un fort vent bufà al voltant nostre com si entre els arbres xiuxiuegés  quelcom ànima alliberada. Quan  vaig mirar l’assassí dempeus rere meu, buscant els seus inexpressius ulls una resposta pel brutal acte, l’únic que vaig rebre va ésser una ganyota angustiant  inscrita en el seu  rostre fred, com si en ell s’hagués  imprès el rictus del cadàver de la morta. Amb una veu gutural, com si del fons d’una caverna sortís, em va ordenar amb insistència que portés la noia cap el vehicle negra aparcat al camí. Al vaig obeir amb diligència,  va llençar-me les claus i em va dir que pugés al cotxe immediatament. En cap moment vaig dir res, intuïa que tot el que estava passant formava part del pla. A fora, un estrany silenci afeblia la llum i la vesprada de cop aixafava els sorolls del bosc”.

Aquella trista nit vaig ser engolit pels tentacles del “Posseïdor” entrant a formar part del  que ells denominaven el Conciliàbul. El que no sabien és que aquell infortunat ritus d’iniciació maleïda en el que es va produir la meva circumcisió espiritual, jo entitat benèfica, comportaria el principi del seu fi, la desaparició en un bucle sinodal auto referent del imaginari infernal, la dissolució de la seva prevalença i el restabliment de les justes proporcions.

Em van contractar per exercir de transportista de noies, seria l’encarregat de la logística i del seu avituallament. El pla s’estava configurant.

Una altra tarda, quan ja treballava per l’organització, aquesta vegada m’han vaig sortir amb èxit, un brètol sàdic enviat des de l’avern va intentar violar amb un basilisc el melós i confinat orifici d’entrada a la càndida i  innocent ànima d’una de les més joves. Sense pensar-m’ho vaig saltar com un enfurismat faune sobre l’espatlla del facinerós i manifest pervers,  desnucant-lo amb un encertat cop al clatell...

  Curiosament, doncs el violador era un altre macarró, vaig ésser felicitat i convenientment premiat, com després va ocórrer altres vegades més, pels lloctinents de l’organització, segons els tradicionals criteris d’emolument en espècies en que sovint compartien entre ells els favors. La noia assetjada va obsequiar-me aquella mateixa nit amb un petit espectacle lèsbic, junt una de les seves companyes, en el que reproduïen una ridícula sàtira del ball de la Salomé, oferint-me amb safata de plata el cap del desnucat.

A l’Organització eren addictes a la violència i quant més ostentació es fes d’aquesta més els estimulava, per això, la meva acció no era pas vista com un acte d´ heroïcitat compassiva, si no, com una ensenyança contundent per frenar els impulsos possessius i destructius innats en els seus membres, els quals podrien malbaratar una de les més substancioses fonts d’ ingressos de la seva malèfica empresa.

Des que estic implicat dins els entramats del Mal no paro de tenir somnis recurrents, en els que es dibuixen futuribles esdeveniments caòtics per l’ humanitat. Les noticies del dia a dia cada vegada m’ho confirmen amb dramàtica claredat: tsunamis, terratrèmols, meteorits, bel·licisme, deshumanització, pobresa, por...

El món humà sembla fruir inexorablement cap un horitzó de transformació específic, necessari pel retorn de l’equilibri de polaritats del Multivers. Truncat aquest per la congestió psicòtica en el procediment evolutiu de cerebració creixent que es dóna específicament a l’ésser humà, i especialment afectant als seus governants, líders i agents econòmics.

La Nadija em té enamorat, quan es mou sembla com si fins les fulles dels arbrers es moguessin imitant els seus volàtils gests. A vegades, quan es gira en la direcció on jo sóc em somriu càlida i espaiadament i una estranya i plaent sensació sacseja la meva pell, des de les ungles dels peus fins els apèndix capil·lars. És un dels curiosos símptomes típics del vitalisme humà, alguns filòsofs i savis humans els anomenen corrents plasmàtiques. Si no fos per aquests petits i encantadors moments d’intercanvi de fluxos sensitius entre la Nadija i jo, mai m’ha n’hauria sortit, la missió hagués estat absolutament insuportable...

La informació oficial està manipulada, per copsar-la he d’ indagar per la xarxa, encara que hi ha molta palla i desinformació generalitzada, potenciada des dels mateixos “Centres de Poder”, és el lloc adequat per assolir la veritat i l’autèntic sentit en la correlació d’esdeveniments que teixeixen la realitat i el futur dels humans. És l’eina que m’està donant llum i claredat en vers els moviments tàctics ha realitzar.

El pla de domini i esclavatge del planeta terra s’està forjant des dels principis bíblics del temps, quan els éssers que viuen en dimensions paral·leles desbordessin el flux transitiu equilibrat entre mons, contaminant amb la seva impremta, negativament, el procés evolutiu natural i espontani en vers la saviesa organitzativa. És especialment ambicionada l’ànima humana que habita el planeta terra, aquesta s’ha transformat en el camp de  batalla espiritual on els morts sovint s’hi confonen, transgredint les lleis metafísiques.

Aquests “éssers paral·lels” són hologrames virtuals de l’akàssic espiritual, provinents del “no temps”, i formen part del impromptus arcà de la memòria existencial dels essers vius; concretament, formen part de l’eterna dinàmica de les ànimes. Es mouen fent salts quàntics amb determinació cabalística per l’ infinitat de quàsars que conformen el Multivers. Els forats negres són les llançadores connectives entre els diversos universos. Moltes vegades aquests essers se’ns apropen massa, cada vegada massa més, fins el punt d’arriscar la mateixa existència del tot, possibilitant efectivament el impossible, el no res, degut a una implosió paradoxal definitiva.     

Últimament tendeixo ha assistir especialment a la Nadija, sé que queden pocs dies i vull emportar-me tots els detalls de la seva bellesa i omplir-me dels seus records; dels seus escassos somriures que m’ofereix generosament tots els migdies quant li porto el dinar, de la seva acurada manera de caminar mostrant les natges sensualment quan s’exposa als clients, guinyant-me l’ull de tant en tant mentrestant l’observo rere el matolls, dels riures prolongats que li encenen el rostre quan li explico bajanades sense cap ni peus, i sobretot dels moments, que duraran per sempre, quan dinem asseguts a la vorera del riu, callats i ensimis mats escoltant el fruir constant de l’aigua, de la seva monòtona i encantadora melodia sense final possible.

Des que Llum de Lluna va tirar-me les cartes, els esdeveniments s’acceleren irremediablement i sense impediments. Sento com si tot el que passa fos un etern “déjà vu” fenomenològic; o sigui, a la meva consciència es produeix una infinita reflexió de la cadena de successos, ja sé per anticipat tot el que està a punt d’ocórrer, doncs cada nit en els meus somnis ho visualitzo àmpliament.

Ja he rebut la trucada definitiva, em pensava que les oïdes m’explotarien, on es confirmen les expectatives intuïdes pels “Essers Familiars”, aquests són els  “Manes”, protectors originaris dels humans i que contraresten el vòrtex hiperbòlic dels “Éssers Hologràfics”. Aquests, a causa d’una disfunció en la pulsió del procés evolutiu, han sortit del “no temps” i s’han transfigurat en   esperits invasors, oxidant la llum expansiva de l’evolució en el seu procés de complexitat funcional creixent. Són partícules massives imantades que es mouen com radicals lliures i que en els llibres antics els anomenen íncubes i súcubes; vulgarment coneguts com dimonis seductors.

Els meus comandaments estel·lars m’han donat l’ordre urgent d’actuació, la humanitat està a punt d’entrar en transit apocalíptic i la eclosió nuclear és un fet a curt termini molt més que probable. He d’actuar amb la màxima diligència...

Aquesta missió és una operació de re dimensionament còsmic. L’ Infern s’ha de re ubicar el nucli del Multivers. Els efectes en el planeta terra solament són el principi d’una reacció malaltissa en cadena que s’està produint arreu del cosmos vital. En altres planetes estan  convocats àngels, com jo, amb les seves corresponents missions; hem de realitzar el ritus a l’hora.

Comunicats des de diferents oficines de govern informen que l’augment de la activitat volcànica i geològica és deguda ha un augment considerable i mai observat en intensitat de l’activitat solar. El fenomen pot durar varius mesos, sent aquests dies els de màxima incidència. Desconeixent l’abast del fenomen, pel que doncs s’aconsella a les poblacions que viuen en zones costeres allunyar-se cap l’interior a terres elevades per resguardar-se del risc de tsunamis. A la població en general se l’invita a sortir el mínim de casa, de dia, declarant el toc de queda en horari nocturn, pel perill evident de fallides generalitzades dels satèl·lits, sistemes electrògens, energètics i de telecomunicació. Per altre part també es demana calma a les poblacions, àdhuc sigui difícil, donades les expectatives de descontrol i desordre generalitzat que es preveu si l’alteració electromagnètica planetària es produeix en tota la seva plenitud.       

Ha arribat el dia indicat i el destí està disposant la realitat per que així es pugui facilitar la realització del exorcisme. El Conciliàbul celebra una de les seves funestes i intrigants reunions on assisteixen els mandataris més importants de totes les Lògies i el “Posseïdor General”; Gran Mestre de tots els Mestres. M’han ordenat que acompanyi a algunes de les noies, serà a prop, a Lloret, en el luxós xalet dels Búlgars.

Quant m’han dit que la Nadija també hi hauria de ser, m’ha envaït un estrany sentiment humà d’angoixa mesclat amb tristor. Tant de temps en un cos humà m’està tornant massa humà...; encara que, el que està clar és que tot està escrit i es repeteix, doncs millor estar tranquil doncs el triomf del Bé és proper.

............................................................................................................

Les noticies segueixen emetin comunicats de que el perill ha passat, que el sol ha tornat sobtadament a la seva activitat regular.

M’agrada sentir l’ enlluernant cremor del sol quant llença els seus raigs a través dels amples finestrals envaint la sala dels malalts de bogeria.

A les noticies diuen que desprès de mesos d’investigació no s’ha trobat cap connexió intrigant en els fets macabres del 21 de desembre del 2012 a Lloret, en el conegut i sumptuós xalet dels Búlgars, i que el detingut i imputat era un simple transportista de noies mentalment trasbalsat.

Van acusar-me de psicosis esquizofrènica i em van tancar en aquest centre, per  rehabilitar-me diuen. La veritat és que cada vegada em sento més humà i m’encanta experimentar totes aquestes sensacions tan estranyes i noves per a mi,  especialment les que rebo de la Nadija, la generositat de la seva feminitat exultant m’embriaga fins tocar l’alè vivífic de l’amor. Sóc un querubí privilegiat, doncs puc sentir les potents sensacions i emocions mortals. És especial quan faig l’amor amb ella; es cola a l’habitació graciosa i nerviosa esquivant o subornant la vigilància dels guardians..., la veritat es que: - tant me fa. Moltes nits les passa amb mi amagada entre els meus braços, fruint de l’amor incandescent, extenuats desprès del apassionat viatge luxuriós, ofrena al definitiu casori entre el cel i l’ infern.

Des del dia després dels fets, quan em van felicitar per l’èxit assolit en la missió, que ja no he rebut cap més trucada. Millor, realment és que s’estaven posant pesats,  van dir-me que ja sabia com tornar al “Parnassos dels Àngels”, solament tenia que deixar de respirar i morir, però que era lliure de fer-ho o no.  Vaig decidir quedar-me hi gaudir de la cobejada humanitat, al costat de la Nadija.