domingo, 5 de octubre de 2014

ELS QUATRE ELEMENTS I CÀNTICS DE L’EREMITA (Receptari de Poètica Alquímica)

ORÍGENS: EL SO I EL MAR                                                                              1ªPart 
                                                          
Venírem de la bella Mar,
d’un so nu llunyà i endinsat.

Recordo la tonada de blau fons
percudida fins l’infinit..;
dolça monodia de l’emmarat cor.

Naixérem a la sorra
revolats per les ones.

Membrança del galant dansar de la mar,
guarnida de ribets vius i collars blancs,
acaronant la terra bruna,
llepant follia les roques nues.

Venírem, Oh sí...!, bella mar,
amb un finíssim
 reflex blavenc
al mirar de cada nen.

Recordo el seu cant,
recordo el seu cor.

Aquells instants, aquelles olors.

Ascendents enyorats,
a la platja tombats els dos...
Fecunds (híbrid fos),
liquat de terra i mar
escridassant tons d’amor.                                                                                   


Recordo el seu cant,
recordo el seu cor.

Encara els sentim
palpitant a prop,
quan dormim...,
 lliures i sotmesos,
ambdós fràgils,
als braços de l’estimat.

Records vibrants,
colors sonors.

Onades esvalotades
de blanques celles salades...;
que quan i així es feia el fi
 de l’efervescent dansa mora,
ens arrossegaven enfarinats de sal i sorra.

Memòries del so blau bramant...

Oceà interior, neptúnic i gloriós ! !

Records vibrants.
Sonors colors.

Obrírem enlluernats els ulls,
ja desmamats,
despertats de cop
pel tro sord que venia de lluny;




ara però..., no pas per l’abissal  mar de fons,
i sí..., per la mistèrica negror del mont:

-  Aggg... !!, crit gelós i turmentós.

Sentírem, per primer cop,
d’esquenes al blau i cel de l’horitzó,
embadalits pels grans boscos gegantins,
un desconegut  món
 ple de sons, trins
i un sorollós vent xiulant entre brancs.

Alçàrem els sentits al nou món...
Orla rogent,
flirtejant l’ombra del vell Montnegre,
rampant el cel,
retallava amb càlida finesa
el seu serrell.

Però...,            - (ssss...) silenci encara sento els sons...

Sempre de fons escoltarem,
hom enyorats,
la pautada cadència,
hom somrís,
l’abraçada tendre
de la marea quan ens cargola el ventre.

Recordo el seu cant
recordo el seu cor...





Recordo els seus ulls
de mare, mirant-me,
quan m’endinsava intrèpid dins del bosc.

Davant, gegantí espera el mont;
ennegrit vitrall,
tron del Sol de ponent.


Il·lumina les noves sendes
desdibuixant els vells senders...






















EL VIATGE: LA TERRA I L’OLOR                                                                 2 part                                               
Jove Iber vigorós, viu Laietà,
de les verges i selvàtiques terres
que esquitxen la mar,
en el llarg viatge t’has iniciat.

A les contrades, entre Blanes i Llavaneres,
sol, perdut i emboscat,
olorant l’humit sorrenc i el vent fred:

-       Sento el flaire acerb d’alzines i pins,
l’adob sonor d’ocells i bestioles
m’envaeixen l’ànima de records vius.

Esperant la caça ja es fa de nit...

Neòfit en la por i soledat
ha d’esperar sigil·lós l’endemà.
Atemorit per la cega foscor,
exhala aterrat l’ombriu de la mort.

Llarga nit de somnis espectrals...

Però, el silenciós aromàtic del verd camp
i un familiar perfum casolà,
son fets servir, prodigiós antídot,
com aguait del deliri mental fantasiat.

L’essència de la mort
s’ha esvaït amb la claror i
 l’olor que desenterra 
la molla broma i gèlida.                                                                                       

El viatge iniciàtic és al seu punt mitjà,
ara només li queda caçar el senglar...

El matí s’estira,
raja la llum entre les fulles fines.
A la vorera de la riera
el jove tes, afamat espera.

El sentor de la bèstia
aixeca un desgavell al bosc.

Amb tensa fredor l’heroi l’ataca...

Quina brutal destresa,
com li arravata el cor.

Un crit esgarrifa tots els sentits,
i amb ferotge gest,
se li beu sencer l’esperit.

-       El senglar és del tot mort !!,

exclama...

-       Lliure !

triomfal...


La fer de sang és intensa
(la fortor de la matança del porc)
trossejada la carn i espargida,
la fam fa ja temps que crida.

Com una exhalació,
la comarca i el bosc,
s’han omplert de càntics, llums, rialles, vi, foc

i una disbauxa d’aromes, cuinats i olors...

Al ritus neòfit finit a eixit i
el Sol sossegadament s’ha esvaït...

Apartats de la intensa gresca
a prop d’una acollidora llar
el jovent embadalit escolta
l’emotiva cançó d’un vell poeta:
  

EL REFLEX D’AMOR

Cor, cor..., cor, cor...,
batega el cor.
Cor, cor..., cor, cor...,
batega el bosc.

És l’amor
el que mou el món


Escolta
com la pluja rebota
amb poc, poc..., poc, poc soroll,
ben bé,  al mig i mig del bosc.




Oeix...,
com brolla l’aigua
esquitxa sons
i amoixa el sòl...

Ruixa el pluig,
el pluig del vent,
tot el seu cos...,

        en tot ell brunzeix
el reflex d’amor.

Mira
el raig del Sol,
moll i enlluernador,
com travessa el bosc.

El cor del bosc.

     Cor, cor..., cor, cor...,
travessa el bosc.
Cor, cor..., cor, cor...,
travessa el cor.

És l’amor
el que mou el Món.

Mira...,
la lluna plena,
el seu somriure;
la nit fa goig.



Mira
com folga nua,
entre fulla i fulla
despulla el bosc.

Mira
el seu raig melós,
encisador,
travessa el cor.

El cor del bosc...

     Cor, cor..., cor, cor...
Travessa el bosc.
Cor, cor..., cor, cor...
Travessa el cor.

És l’amor
el que mou el Món !

Sents
tot sinuós
com llepa el vent
la vall de l’or...?

      Ssssss...
tot sigil·lós
es belluga el bosc
quan fan l’amor.

Sents...?
des l’horitzó
ple de passió
xiscla el seu cor.

El cor del bosc.

Cor, cor..., cor, cor...,
travessa el bosc.
Cor, cor..., cor, cor...,
travessa el cor.

És l’amor
el que mou el Món...!




Finalitzada la festa d’iniciació,
el bosc satisfet s’adorm,
quan el poble confiat
s’aixopluga  en el seu càlid abric interior...



 L’ÈXTASI: EL FOC DE L’AMOR                                                             3ªPart                                    
Els ulls es toquen,
el cor s’encén,
el foc a fos
dos hàlits joves
en el gresol de l’amor.

Els ínclits Budes
cremen l’encens,
celebren esses joies
sempre aquests fets.

Des del Gran Terrat nevat
observen els llirs del cel...,
i les còsmiques ones:

(Càlculs inversemblants,
efectes hipersensitius,
algorítmics irregulars ...)

Sincronisme manifest.

Dilatades, aleatòries  
periòdiques
eclosions orgàstiques
esclaten en els cels,

quan just manifestes son a la terra;

es el pautat cercle de la renaixença.



La natura s’engresca...

Dos efebus enervats
amb els pubis entrellaçats
es follen d’amor,
es palpegen,
es llepen la pell...,
es mosseguen els fruits
i els petonegen,
amb les llengües i dits.

En sensual ditirambe els cossos àvids s’ encerclen...

A l’abric de les fulles,
extasiats i folgant,
en el llit de molsa estan,
guarits pel bosc i la lluna.                                                                                   

 A prop dels amants,
 ja distesos i vençuts,
se senten rialles
de gnoms i follets.
Entre branques i fulles corrent,
doncs,  juganera,  
la lluna els burxa i persegueix.

Somien els amants
fosos, junts, fruint
pròspers i abraçats,
per un petit foc escalfats.




Somien distesos i feliços
amb una càlida llar.
Per tot arreu, entremaliada premonició,
segueix la disbauxa,  
llargues corredisses esbojarrades de nans i faunes...

Penjat de les Constel·lacions,
un abans nat es desvela...,
-       enjogassat amb les ones   -
sota l’espuma d’estrelles.

Grisa espurna de llum
creix al planeta terra,
els experts diuen
que és del foc d’amor el fum.

Quan l’èter vibra i somriu,
una finestra és oberta,
càlid niu,
entre les estrelles...

Salta una pulsativa esfera:

(translúcid impromptu caracterial,
mimètica genètica bioenergètica,
codi arcà, aleatori i sideral).

La Lluna i el Sol
a la casa setena són...

Els manes l’aura teixeixen,
del fill recent nat,
com una segona pell
de lleus tons blau irisats.
                                                                                    
EL RETORN: EL VENT I LA MORT                                                                   4ªPart            
La mort és l’aire en moviment;
tardor desorientada,
fulles seques que envolten l’ànima
quan lleugera
s’aixeca cap el firmament.

L’home savi  envellit
a d’alt del Mont espera...

Al seu voltant tot és negre,
però la foscor ja no li fa por,
car, la llum rere la nit
hi viu sempre pletòrica de colors.

La mort, com el vent,
estossega la pols,
s’emporta els pensaments,
abraça al moribund
i flirteja amb els records.

Són els últims dies...,
el vell eremita
s’ha fet guaita de l’Ermita.

Els matins la bufada claror
li cou els avisats ulls amb fulgor;
quan mira distès
la llarga corba del Infinit extens.





La mort cavalca el vent;
corser de crins blanques,
aloses baladrejades.

L’aire fred al Bon seny xiuxiueja
ecos d’ultratomba per les obagues...
                                                                                                                                      
Al fons  la vall
els ametllers són ben florits de neu.

El hivern flaqueja,
esvalotada és ja la primavera:

-       familiars veus s’escolten....

Silencis i rumors...,

“Mantres” de l’altre costat
que sols els moribunds saben desxifrar.

Sigil·lós vent
que aixeques fulles,
i de tant en tant el vel
per on mirem, reflectida
a l’afilada dalla afligida...


L’híbrida i mistèrica femella
quan del negre dol es despulla.




El vell aixeca el cap...
veu l’immens estelat Oceà.

Sossegadament agraït,
vint i un grams d’ànima esvaïts,
es deixa emportar,
es capbussa el llindar.

Al fons oscil·lant de l’horitzó
entre el mar i el cel
es retalla l’etern vaixell...

Penjat de les Constel·lacions,
un abans nat es desvela...,
-       enjogassat amb les ones   -
sota l’espuma d’estrelles.

ELS SOMNIS DEL MARINER

(L’adalil)
 Sempre en somnis...,
somio l’horitzó,
on el sol si jeu.
A les tardes d’hivern
sovint hi pren un foc vermell.

Sempre en somnis...,
veig la mar,
com s’arruga i s’estarrufa,
recargolada
pel vell Neptú apassionat.

Sempre en somnis...,
bella ona,
la brisa
et pentina,
núvia capritxosa.

Sempre en somnis...,
somio onades
de crins blanques;
lívides seductores
encavalcant les roques.

Sempre en somnis...,
turmentada mar,
escups l’espuma,
esquitxes la lluna
i lliures l’animal.
                                                                                                         

Sempre en somnis...,
dona del mar,
per un llamp prenyada,
has parit a la sorra
un homuncle rar.

Sempre en somnis...,
el rar amfibi somio,
encallat a la sorra
mig peix i mig dona:

-       a la mar vull tornar...!


Sempre en somnis...
Afectada Venus Polar

ara et banyes amb la lluna...?

Sento càntics de Sirena
guiant al marí trastocat:

    
       LA VEU DEL MAR
(Enyorances d’altres llindars)

Com si una llàgrima
que cau en el bassal
i un mullat somriure
desfet en espiral.

Així sento la teva veu
feta de tristor i mel.

De camps de blat agenollats
o pel vent estarrufats.

Així sento la teva veu
feta de tristor i mel.

De plors joiosos
i xàfecs d'alegria.

Així sento la teva veu
feta de tristor i mel.

Cor entremaliat a la gola,
saltimbanquis entre cordes.

Així sento la teva veu
feta de tristor i mel.

Encisadora els cors arravates,
dels viatgers del mar,
quan tot ho deixen
ben capgirats.
.
Així sento la teva veu
 feta de tristor i mel.

Enlluernes sempre els morts,
ells et segueixen
 seduïts, i retornen...,
sol·lícits cap l’horitzó.


 (L’horitzó)
Sempre en somnis...,
somio el mar,
els dos mars,
el de la terra i
el celestial.

Sempre en somnis...,
somrís la mar,
per l’afí cantar...
Sílfide del llindar confí
allí hi serè quan jo morí.

Sempre en somnis...,
el vaixell marí
s’endinsa..., s’endinsa...,
fins la fi s’endinsa
de l’ancià Infinit.

Sempre en somnis...,
torno a la mar
transmutat;
a l’altre mar,
d’ on he vingut.

Sinuós sinus circular.

 EPÍLEG

Retrobàrem la vella mar,
el so nu llunyà i endinsat.
Recordo la tonada de fons
redoblada fins l’infinit...

Oh sí, de vos venírem bella Mar !
del so nu llunyà i endinsat
recordo la tonada de fons...,
entranyable cor.
toc fos del seu
recordo el suau


Oh sí, de vos naixérem bella Mar !





----------------------------------------------------------------------------------------------------------












CÀNTICS DE L’EREMITA*

EL VOL DE L’ÀNIMA

Vaig pujar a la torre mes alta
des d’ on les ànimes,  lliures s’enlairen.
Lliures de la fragosa senda,
del pes en que la vida les vesteix.

Vaig enfilar el vol de l’àliga,
captivat per  la seva mirada,
reflex d’ horitzons insondables.
Hipnòtics cristal·lins, on els misteris esclaten.

Nu el pensament volava
desplegant senyorials ales,
transcendint els cims i els cels,
allunyant-se de les escabroses fondàries...

Travessant el fi vel
entro  inquiet al somni etern:

-       Ara  veig les Dones d’aigua
fruint del fresc bany de la tarda.

En un racó del bosc,
entremaliat de rieres,
m’esperen familiars rialles,
una alegre disbauxa de joia i bestieses:





-       Reunió de gnoms,
fades, centaures,
peculiars indígenes,
bestioles humanitzades,
animalitzades criatures

i
en mig de tot aquest imaginari embogit...,

emocionats, els Pares enyorats,
hem reben somrients.

Com mai es vessen incomptables llàgrimes,
intangibles sentiments,
mai desfetes abraçades,
omnívors  petons incandescents.

Feliç ja i del tot conscient,
l’ànima renovada,
reprèn el laberíntic vol,
el viatge de retorn.

Sortejant  les estrelles, en vívides espirals,
es capbussa dins les entranyes
de l’úter familiar...
Gresol de records liquats.

Sagrat cau, on somnífera  litúrgia
dissol el temps i la consciència...

La mare somrient l’espera,
per reprendre,  junts per sempre,
l’ etern sender revivificat ...

ODA NATURA
(la substància)

Set essències
 l’esperit alimenten.
tres són lleugeres,
les altres tres greus i pesades,
l’última, la temprança,
és amb la que  assoleix la saviesa l’ànima.

De les lleugeres:

La primera és la tendresa
La segona la passió de l’amor
La tercera és l’alegria i l’ humor

De les pesades:

La primera és la ira
La segona l’enveja
La tercera la melancolia i la tristor.

Rere totes elles s’insinua
fantasmal figura,
de la vida fidel núvia,
l’alè de l’angoixa i la por...

Set essències
 l’esperit alimenten...



.............................................................................





Infinits son els camins de l’esser,
tots estan descrits i ben significats
en l’acrònim llibre natural:


El fi dansar de les aus
dibuixant somriures i cercles en el cel.
El sorollós concert dels ocells
a cada naixença primerenca.

Són cants d’ innocència,
dolça i maternal tendresa.
Alegria dels infants cadells
quant feliços l’assaboreixen.

-       Ai...! enyorada primavera;
el teu ímpetu, la jovial riquesa.
Embriaga’ns de la teva efervescència,
rauxa d’amor i passió terrenes.

-       Ai...! enyorada primavera,
com esperones la vida;
familiar rebombori els cors arrossega
omplint-los d’il·lusions infinites...

Batibull de coloraines,
                                   inesgotable disbauxa de panoràmiques,
on el sol s’ hi esplaia
reflectint diamants sobre les aigües.





Obres els ulls del cor...;
jardí de sensacions,
visuals somriures,
de sentiments regant seves flors.

Aletegen les verdes fullaques del bosc,
despentinades pel juganer ímpetu del vent.

Les bestioles inversemblantment sorolloses

s’eixuguen, s’acaronen, s’enamoren...,
i del pol·len en frueixen, nodrint-hi,
perifràstics esternuts d’amor.

Les noies, engrescadores flirtegen,
seves sensuals danses
com embogides per viscerals licors.

És la vida que els hi bull a dintre;
pures emocions despullades.
Ara sí..., els nois a la fi s’apropen,
oferint-les-hi, sincers, el seu cor.

-       Ai...! Primavera

Alegre
Sincera
Primera i tendra...
Boja
Insensata
Gelosa
Enervada
Cridanera...

Alimenta’ns dels teus versos
i dels teus sonets.
Manà dels deus,
Musa dels terrenals poetes.

Sota les teves harmonies virtuoses,
on s’hi escalfen les brases
de gelosies insanes,
de dionisíacs bordells,
s’incuben  passions inconfesses.

Mitològica llacuna
on de nit hi beuen les estrelles;
cadascuna d’elles,
belladona adormidora,
un ansiós cor embadalit segresta.

-       Ai Primavera... !
tant sincera,
tant plena;
àdhuc..., tant
enlluernadora i perillosa.

Durant  les afilades nits de lluna mora,
jovenívola i seductora,
amb exòtics efluvis,
les ànimes embriagues, segrestes i acarones.


..............................................................................




Infinits son els camins de l’esser,
tots estan descrits i ben significats
en l’acrònim llibre natural:


Els cossos suats i sorrencs
recullen de l’estiu els fruits,
la fatiga de la acalorada terra,
bàlsam gaudidor dels angoixats esperits.

Dies de ràbia
arrancats de la vida,
dies de treball forçós
arrancats del cor.

Lluita de cada segon
enfrontats al món, a la terra,
esgarrapant esperança
a cada cop de magalló.

Sembrant  la maleïda angoixa
en cada tros de descalçat terrós...



El frescor de la nit s’escampa;
.
dutxa d’estels on l’esperit es banya
i assoleix la calma...,
pel treball durant temps madurat
i a la fi complit.

El frescor de la nit s’escampa...



Esgotats, els jornalers
seuen i contemplen
el sol esmorteït.
Bufa i remou, l’aire crepuscular,
el blat ja madurat.

L’alegria del triomf assolit
omple de festa i humor
els camps lliurats i
les ànimes per bé llaurades.

La sang de les roselles
esquitxa,  mig espargida
pels racons de l’anyada  bruna
a la terra recollida.


El frescor de la nit s’escampa;
.
dutxa d’estels on l’esperit es banya
i assoleix la calma...,
pel treball durant temps madurat
i a la fi complit.

El frescor de la nit s’escampa...


.............................................................................




Infinits són els camins de l’esser,
tots estan descrits i ben significats
en l’acrònim llibre natural:



A les tardes tardorenques,
quan el sol fa de pintor,
una esquinçada joia
s’extreu del malenconiós i extens plor.

Gotes de brillantor
les calèndules de les flors muneixen,
omplint-les de colònies i olors,

mentrestant, les ombrívoles foscors del bosc llargues candeleres humitegen.

Els matins de tardor...,
raigs de tristor, i dubtes.
El camp s’omple dels plors
de les ànimes emboirades,
 a la solitud perdudes.

Però, és a la tarda,
especial moment en que el sol es vesteix de fulles
i llueix del fulgor d’oripells el bosc,

és quan els ocells xiulen melodies de colors entre les branques sorolloses

i voltegen les fredes ventades,
despullant les branques,
un ditirambe de cromatismes enlluernadors...,


festejant-hi tots,
el casori del dia i la nit,
amb projectats focs d’artifici,  
omplint l’horitzó d’or i robins.
La lluna surt a passejar
amb la boira d’abric,
difuminant la blancor...,

esquitxant la malenconia de la nit amb amples pinzellades de dolçor.

Llargues nits de foscor ploranera
encongeixen el fervor
de l’ànima juganera.

Els fantasmals difunts s’aixequen,
cridats també a la festa,
trepitjant els camps de castanyes i fulles seques.

És la nit que la lluna s’allunya,
es vesteix del dol i
parpellejants espurnes...,
per cada una de les familiars enyorances...

Encanteris romàntics llaurats
en lacrimals recs de cícliques membrances...

Els boscos pletòrics
el matí es desvelen,
L’isard es desperta,
s’espolsen la boira.
Els efímers misteris de la vida muden,
                                                                                  l’esparver voletejant l’observa
cauen també les últimes fulles.
Els efímers misteris de la vida moren.
...........................................................................


Infinits són els camins de l’esser,
tots estan descrits i ben significats
en l’acrònim llibre natural



A les nits de l’encongit hivern
se senten els rumors de famèlics llops,
sigil·losos, envoltant els nius,
acorralant els essers febles i desprotegits.

El cor de l’home s’angoixa...
La por paralitza l’ànim i
momentàniament la vida s’atura.

Consolidada és la mort...

Ciutats enfosquides
ombres de neó rutilants.
Els hologrames es congelen,
el temps s’atura,
les ànimes i els seus avatars ja hibernen,

dormen...

És solsament durant el fi del temps,
és quant el somni es desprèn
del umbilical ordre
i del caos insolent.
Ritus existencial  paradoxal
per assolir la senzilla saviesa existencial
El Dante ens descriu la més perillosa de les taumatúrgies des de l’ avern:

El far guaita el desgavell...
trenquen les onades els castells de sorra.
Fugint dels ocells enrabiats
caic dins el quàsar infernal
files infinites de “Hitlers” i Caïnites ofereixen el canell per ser marcats
per un Caronte especialment atrafegat, són temps d’assassinats i bogeria...

Carnívors caníbals s’agenollen sota l’ègida del tòtem ennegrit.
Desfilen els músics amb violins de tripes d’animals.
Els íncubs violadors de dones
 pengen dels tendals pels genitals.
Desfilen els models de l’Eterna Babilònia
compassats pels crits histriònics dels Golems enfangats.
Olimpíades de ràbia enfebrada,
pous de picor irreparable.

Bestioles Dalinianes es mengen els cadàvers dels éssers sense ànima...

De cop del llit he saltat,
quan els ulls m’han esclatat pel fulgor de la anhelada certesa,
inferida del lloc més pervers mai imaginat...

Horripilant univers construït de pors.
Verí espiritual que neix de la foscor
del arcà temps dels faraons momificats.
Metàstasis d’angoixa que devoren l’imaginari vital
que en  el llarg somni hivernal hi exorcitzat...





(La nit de la ciutat)

Sento l’olor de l’ambrosia
pel mig dels carrers aclaparats.
Onerós regal
dels antics Deus de la ciutat olímpica.

Oblidant les fatigues del dia a dia,
extasiat de les virtuals amistats
FUIG a les tabernes de les ciutats embogides.

Cor sagrat en el boca a boca,
l’esperit  opiaci virtual del vi evoca
petons d’adormidora...,

bella dona que alleuges les besties irascibles...

Sota el pastís cimentat de ferros i vidres,
esquivant els recons sonàmbules de la roïndat,
patina la suor, perduda, pels gelats carrers intangibles.

Un alè fresc, marí,
lluny de l’angoixa
m’ha de submergir,
lluny de l’angoixa
he de DORMIR...

Nits de somnis emparedats,
liquant la frustració del xafogós jornal .





És l’hora de l’obertura dels tabernacles
on s’inflamen les passions
amb el sacramental oli infernal.

Santuari de sorolls, crits i espasmòdiques riallades:

Jajajajajaja... !!!
on els fums s’emporten les veus vomitades,

ofegant els plors, els tràfecs i les penes violades,

on les abraçades no son tan tendres;

sexes arremangats ensumant alleujaments impossibles

 on sonen entretallades paraules disperses;

de filosofies profundament oblidades
en el pas a pas de les ressaques.

Dins les fàbriques
el soroll de les màquines
 trenca
amb insolent virulència


el raig generós dels matins
quan lluita per esquinçar
l’ ofuscada grisor...,


la maleïda entelèquia.



El mati bromós del llarg i espectral hivern es desperta.

L’orquestra celestial fa sonar, col·loquials, de nou les violes tènues...

El llarg silenci eteri es remou,
a la fi sospira...



En el ampli faristol del cel,
entrellaçades d’estels
s’escolten les harmonies.



-       Oh..., anhelada Renaixença !!



Enllestit ja tot el joc necessari i suficient,
per tornar, contrastat i relligat
el renou d’alegria essencial per la VIDA.




................................................................................







Set essències
 l’esperit alimenten.
tres són lleugeres,
les altres tres greus i pesades,
l’última, la temprança,
és amb la que  assoleix la saviesa l’ànima.

De les lleugeres:

La primera és la tendresa
La segona la passió de l’amor
La tercera és l’agraït  humor

De les pesades:

La primera és la ira
La segona l’enveja
La tercera la melancolia i la tristor.

Set essències
 l’esperit alimenten.
tres son lleugeres,
les altres tres greus i pesades,
l’última, la temprança,
és amb la que  assoleix la saviesa l’ànima.


----------------------------------------------------------------------------------------------------------


*(Receptari de poètica alquímica. Inspirat en els complexos anagrames i escrits esotèrics trobats sota les lloses de la vella capella de Sta. Maria d’Erola al massís del Mont Negre just sota on diuen hi jeia el cos agenollat, el dia que el trobaren mort, del vell ermità; conegut a les contrades per l’apel·latiu del “Guaita del Mont”, el qual se’l coneixia i estimava per la seva santa extravagància i versats remeis miraculosos).